Aiguamolls, terres humides, negades, o inundables, ullals, clots i estanyols, aigua dinàmica, canviant, viva: raó de ser del Parc.

Són les restes actuals de l’antic estany de Castelló, i d’entre aquests el més emblemàtic és el de Vilaüt. La seva situació interior, lluny del mar, fa que les aigües siguin completament dolces, i la vegetació especialment adaptada a la immersió, inundació i humitat, segons la fondària de les aigües. El Parc Natural ha promogut la recuperació i la creació de nous estanys, com ara el del Cortalet o l’estany Europa.

Siguin restes d’antics estanys més grans, o d’origen recent, els estanys i aiguamolls d’aigua dolça acullen vegetació i fauna prou diferents dels de la zona de les llacunes salabroses. Tanmateix, la qualitat de les aigües, la fondària i les sequeres temporals condicionen totalment les comunitats associades. Així, trobem zones d’aigües lliures i fondes, ideals per als ànecs cabussadors; espais d’aigües somes i obertes, idonis per als ocells limícoles; i encara aiguamolls enterament coberts de densa vegetació aquàtica, com ara canyissars i balcars, llocs de cria d’espècies amenaçades com el bitó, l’arpella o l’agró roig.